Cooperar en temps difícils
En aquest temps de crisi econòmica generalitzada cal saber explicar molt bé per què cal una fer política de cooperació i d’ajut al desenvolupament des de les administracions públiques i per què és més necessari que mai cooperar en temps difícils. En un moment en què la situació afecta tan directament l’economia del país i, conseqüentment, les butxaques de tantes famílies.
L’ajut i la cooperació al desenvolupament no és ni un espectacle més o menys progressista, ni el manteniment en pau de la consciència col•lectiva d’un poble, sense cap mena de reflexió. Tampoc ha de ser una eina demagògica fàcil d’utilitzar per criticar les polítiques de solidaritat en moments difícils, sinó una feina col•lectiva, desvinculada d’interessos polítics i de banderes, que, als esforços que fa l’Estat i cada cop més les institucions descentralitzades -com ara les comunitats autònomes i els mateixos ajuntaments- cal afegir els que fa la societat civil amb la seva implicació i complicitat.
La delicada situació econòmica del món no ha de servir d’argument per relegar la crisi permanent de drets fonamentals i primeres necessitats que les nacions més pobres del planeta tenen en un món cada vegada més globalitzat i on qualsevol intervenció ens afecta l’endemà. La mirada a aquests països ha de ser de cara i compromesa, perquè és un deure del “primer món” per raons solidàries i perquè els nostres principis ens han de fer treballar per apaivagar l’empobriment i la injustícia dels més desfavorits.
I és que la cooperació descentralitzada i la coordinació de l’ajut al desenvolupament dels països més empobrits és una política social que, en època de crisi, és quan es fa més necessari aplicar. Una política social que permeti enfortir els instruments de l’estat del Benestar i potenciar la cooperació amb els països que sofreixen les grans conseqüències d’aquesta crisi.
Un dels primer símptomes que pateixen aquests països, com a conseqüència de l’actual situació econòmica al món, és la pujada del preu dels aliments, si això li afegim que aquests no disposen de cap mena de protecció ni de cobertura social que ajudi a contrarestar les lamentables situacions que pateixen els seus habitants, és quan cal entendre que els problemes d’aquí són producte dels problemes d’allà i per tant és quan cal reafirmar encara més el nostre compromís amb ells.
Potser ara també és moment de tenir quelcom més de memòria i reconèixer que una part important de la nostra prosperitat ha estat històricament construïda en polítiques que han demostrat ser molt perjudicials per a aquestes regions. Un exemple clar és el del continent africà, on es concentren 28 del 30 països més pobres de la Terra i on, en nombroses ocasions, ens hem mostrat impassibles davant la utilització abusiva dels seus recursos naturals així com de la tirania i la corrupció que pateixen aquests pobles.
Per això, avui resulta un error afirmar que la crisi actual obliga a frenar el nivell d’ajut per als que més ho necessiten al món, no només pels principis que regeixen la nostra condició humana i la solidaritat, sinó que també per les conseqüències lògiques que això comportaria en matèria d’immigració.
L’ajut i la cooperació al desenvolupament no és ni un espectacle més o menys progressista, ni el manteniment en pau de la consciència col•lectiva d’un poble, sense cap mena de reflexió. Tampoc ha de ser una eina demagògica fàcil d’utilitzar per criticar les polítiques de solidaritat en moments difícils, sinó una feina col•lectiva, desvinculada d’interessos polítics i de banderes, que, als esforços que fa l’Estat i cada cop més les institucions descentralitzades -com ara les comunitats autònomes i els mateixos ajuntaments- cal afegir els que fa la societat civil amb la seva implicació i complicitat.
La delicada situació econòmica del món no ha de servir d’argument per relegar la crisi permanent de drets fonamentals i primeres necessitats que les nacions més pobres del planeta tenen en un món cada vegada més globalitzat i on qualsevol intervenció ens afecta l’endemà. La mirada a aquests països ha de ser de cara i compromesa, perquè és un deure del “primer món” per raons solidàries i perquè els nostres principis ens han de fer treballar per apaivagar l’empobriment i la injustícia dels més desfavorits.
I és que la cooperació descentralitzada i la coordinació de l’ajut al desenvolupament dels països més empobrits és una política social que, en època de crisi, és quan es fa més necessari aplicar. Una política social que permeti enfortir els instruments de l’estat del Benestar i potenciar la cooperació amb els països que sofreixen les grans conseqüències d’aquesta crisi.
Un dels primer símptomes que pateixen aquests països, com a conseqüència de l’actual situació econòmica al món, és la pujada del preu dels aliments, si això li afegim que aquests no disposen de cap mena de protecció ni de cobertura social que ajudi a contrarestar les lamentables situacions que pateixen els seus habitants, és quan cal entendre que els problemes d’aquí són producte dels problemes d’allà i per tant és quan cal reafirmar encara més el nostre compromís amb ells.
Potser ara també és moment de tenir quelcom més de memòria i reconèixer que una part important de la nostra prosperitat ha estat històricament construïda en polítiques que han demostrat ser molt perjudicials per a aquestes regions. Un exemple clar és el del continent africà, on es concentren 28 del 30 països més pobres de la Terra i on, en nombroses ocasions, ens hem mostrat impassibles davant la utilització abusiva dels seus recursos naturals així com de la tirania i la corrupció que pateixen aquests pobles.
Per això, avui resulta un error afirmar que la crisi actual obliga a frenar el nivell d’ajut per als que més ho necessiten al món, no només pels principis que regeixen la nostra condició humana i la solidaritat, sinó que també per les conseqüències lògiques que això comportaria en matèria d’immigració.
Comentarios